Teleporqueria. Gran Article.

¿Qué nos pasa?  

19 de octubre de 2008 La Vanguardia

"Dice una rigurosa encuesta que el 75% de los
españoles juzga de ”poca o ninguna calidad” la
tele que vemos.
Así, sólo al 25% de los telespectadores se nos
antoja de satisfactoria calidad lo que
nos echa la tele. El restante 75% de nosotros
lo vemos fatal, fatal….  El 75% de
nosotros consideramos que la tele nos emplata
una bazofia que no nos queda más remedio
que ver. Y que vemos. Somos unos desgraciados
 –alguien tiene que decirlo-, porque lo
que vemos lo vemos contra nuestro gusto y
voluntad (¡Dios mío, dame fuerzas para no
ver esto…! ¡Oh, no puedo, no puedo…! ¿Será
que no hay Dios? ¿O será la televisión la
prueba última de que Dios nos ha dejado solos
ante nosotros mismos, si es que alguna
vez se preocupó de nosotros?  Pero lo vemos.
Vemos la tele pese a que nos disgusta:
así somos de débiles de voluntad, así de
quebradiza, tornadiza y vulnerable la tenemos
. ¡Es que la tele va y te entra por los ojos,
la muy…! Por esto ese diabólico invento
de Gran Hermano lleva no tres, ni ocho, sino
¡diez ediciones!: porque lo vimos,
lo vemos y seguimos viéndolo. Y así todo. ¡Oh,
descarnada y despiadada democracia del
telemando -¿acaso hay otra?-, que tantos
programas fulminas y sólo algunos salvas!
Entonces, ¿qué nos pasa cuando nos preguntan
sobre la tele? Pues que queremos
proyectar una imagen de nosotros mejor que la
que de nosotros tenemos. Elegimos cada
mañana qué ropa ponernos para proyectar la
mejor imagen posible en la calle.
Y también al salir a la calle queremos
calzarnos una tele que nos mejore, como un
zapato bueno: al tropezar con el encuestador,
ansiamos mostrarle un atuendo
televisivo a nuestra altura, que colme
nuestras aspiraciones acerca de nosotros
mismos. Y hete aquí que la tele nunca será
lo bastante buena para ti (lógico: ¿cómo
va a ser la masa mayoritaria mejor que tu?).
Pero como la tele se ve en casa, en la
intimidad, sin escrutinio de vecinitos, amigos,
 jefes o encuestadores, puedes
enfundarte esa cómoda camiseta vieja, raída y
agujereada, con la que tan a gusto
estás por casa y con la que ¡jamás! saldrías
a la calle: es la tele de estar por
casa, la tele que ves. Y si llama el
encuestador, te quitas la camiseta, te pones
la
bata de seda y le sueltas que la tele –buf- es
 tan mala…  Por si no me he explicado:
creyendo que la tele no nos merece, tenemos la
 tele que merecemos. Excepto en tu
único, aislado y excepcional caso, lector: sólo
 tú eres mejor que la tele que ves,
pero sólo tú y nadie más, ¿eh?".   

Víctor-M. Amela     

This wednesday, trip back to Gent :D

Fent proves (sth else)

Eleccions Estat espanyol març 08

És una llàstima que tants optessin pel bipartidime. Això no ens fa cap bé, ni pels blaus (que ja sabem que no) però tampoc pels vermells.

Molt bon article, de Marí Estruch, que aquí us reprodueixo. Salut!

Article extret de vilaweb:

Martí Estruch: 'Les eleccions al país veí, des del sofà de casa'

Des de fa anys, és tradició que els espanyols ens convidin a participar a les seves eleccions. Els ciutadans de la colònia, en general educats de mena, acostumem a respondre agraïts i participatius a la convocatòria. Aquest cop no ha estat una excepció. Per veure de quin mal patirem els propers quatre anys, m'instal·lo al sofà amb una Moritz a la mà i la mateixa passió que em desperten els partits de futbol de l'estil Betis-Saragossa que TV3 ens ofereix sovint els caps de setmana. Com diu el tòpic, que guanyi el millor. O el menys dolent, que en teoria vol dir el mateix.

Després d'explicar-li per enèssima vegada al meu fill de quatre anys que Jordi Hereu, el seu heroi polític des que un dia de campanya ja fa mesos li va donar la mà pel carrer, no pot guanyar aquestes eleccions, reclamo silenci per escoltar el sondatge de les vuit. La forquilla que TV3 atorga al PSOE és de 172-176, fregant la majoria absoluta. Comencem malament. Que guanyi qui vulgui, però per majoria absoluta no, sisplau, que les majories absolutes són molt avorrides i dures de passar. A Catalunya, el PSC sembla que pujarà, CiU aguantarà i ERC caurà en picat.

En la primera ronda de reaccions, la d'escalfament, Miquel Iceta diu la primera mentida de la nit: hem d'estar contents perquè tothom ha pogut exercir lliurement el seu vot. D'ell, no me n'esperava una proclama a favor dels milers de bascos que s'han quedat sense referent a les urnes per la prohibició d'ANB, però algunes coses fan de mal sentir i més en boca d'algú que es considera progressista. Sorprenentment, la popular Carina Mejías parla d'Estat espanyol i no d'Espanya, Felip Puig fa una proclama a favor de les forces que no són d'obediència espanyola i Marina Llansana explica que si CiU fa uns bons resultats, se n'alegraran.

A partir de les nou comencen a aparèixer xifres de l'escrutini. El PSOE continua a la vora de la majoria absoluta i alguns apunten que quan es coneguin els resultats de les Canàries hi arribarà de sobres. Però no acaba de quedar clar com es distribuiran els quinze diputats canaris. A TV3, Mònica Terribas i Xavier Coral condueixen el programa amb professionalitat. L'equip de polítics-analistes és de nivell: Joaquim Nadal, Pere Macias, Joan Puigcercós, Xavier Garcia-Albiol i Francesc Baltasar. Macias es mostra satisfet d'haver aguantat el resultat, conscient que és molt més important saber la xifra final del PSOE que la pròpia. Nadal està molt mesurat i de tant en tant mira de donar un cop de mà a Puigcercós. Aquest diu que la bipolarització els ha fet mal i sospita que alguns dels seus s'han quedat a casa, conscients que això d'anar a Madrid a donar-se cops de cap no serveix de gran cosa. Ja se sap: qui té el poder, té el ribot.

Quan a TV3 passen a la publicitat, a quarts de deu, faig un tomb per les altres cadenes. A TVE hi fan resums de futbol, a La2 hi corren motos i el C33 fa esports de neu. A Tele5 ja han incorporat els vots dels canaris i frueixen repetint que Esquerra és la gran perdedora de la nit. Els números canten: ERC no aconsegueix pujar del 3. L'altre perdedor és Llamazares, que decideix dimitir en calent, senyal que en devia tenir ganes. La Chacón, emocionada i eufòrica, s'adreça a les catalanes i els catalans, que és una cosa que em carrega força, i parla de convivència i de concòrdia. Després de la campanya de la por, torna el llenguatge hipòcrita de l'amor. A Madrid, l'ambient davant les seus del PSOE i el PP és de victòria a tots dos llocs: si al final es perd, que no es digui que és perquè no animaven prou. A les Illes i al País Valencià, els meritoris esforços del catalanisme per treure el cap no tenen èxit: el bipartidisme ho aixafa tot.

Una hora més tard, Carod-Rovira parla a la seu d'Esquerra. Obro parèntesi. Tant CiU com Esquerra tenen l'hàbit de sortir molta colla quan compareixen i no sé si tenen poc espai a la tarima o tots volen sortir per la televisió, però la sensació que em transmeten és una mica angoixant, de manca d'oxígen per als més baixets. Tanco parèntesi. Carod, molt lúcid, traspassa tota la responsabilitat del fututr finançament de Catalunya al PSOE, assumeix que han fet uns mals resultats i diu que reflexionaran. A diferència d'Obama, que compensa la pèrdua de votants negres radicals que el troben tou amb el vot de molts blancs moderats, tinc la sensació que Esquerra va perdent vots pel seu flanc independentista que no compensa per enlloc.

En un altre tomb catòdic descobreixo que a BTV parlen de Comunitat Valenciana, potser per no ferir la sensibilitat de Zaplana, i que a Tele5 un personatge defensa un govern d'entesa entre PSOE i PP per resoldre definitivament la cohesió estatal. No oblidem que si algun dia CiU, Esquerra o el PNB són decisius de veritat, d'aquests en sortiran molts. Poc abans de les onze, mentre a La2 emeten imatges d'un Nodo sobre Zarra, amb aquests textos ridículs que avui fan riure tant, surt Zapatero a celebrar la victòria. Amb el 87% del vot escrutat, és clar que ha guanyat i és clar que no arriba a l'absoluta. Fa un discurs populista, curt i ben triat, que emeten deu dels divuit canals que puc veure a casa. Tot seguit apareix Montilla a la seu de Nicaragua i em fixo que Josep Maria Sala hi és més a la vora que Montserrat Tura, que envia un sms. Més eufòria i crits de no passaran. Convivència i concòrdia.

Són quarts de dotze i això s'acaba. El peix ja és venut, tot i que encara hi ha algun escó que balla. Un d'aquests escons dansaires li fa una mala passada a Joan Saura, que felicita a la seva segona teòrica diputada just en el moment que TV3 informa que han perdut l'escó a mans del PP. La informació circula entre els qui acompanyen Saura, també bastant atapeïts, i es pot presenciar en directe com es van gelant els somriures. Al plató, Puigcercós nega per segona vegada davant de Mònica Terribas que aquest resultat hagi de tenir conseqüències en la política catalana. Pere Macias comença a oferir els seus deu diputats, però Joaquim Nadal aposta per fer acords puntuals i no un acord de govern estable. Ara comença l'intercanvi de cromos, aquest cop sense estatut pel mig, o sigui que hi tenim menys a perdre. El Betis-Saragossa acaba 169 a 154. Deuen jugar a bàsquet avui. A Catalunya, els socialistes fan els millors resultats imaginables. Les mentides sobre l'estatut i els papers que ens guarden a Salamanca, el caos ferroviari i l'ocultació de les balances fiscals surten gratis a les eleccions. Realment, el PP els ho posa molt fàcil.

Martí Estruch Axmacher

The smile of Africa!

Unes fotos :-) // some pictures!

The internet connection is quite bad, so I can not offer more by now.

We are enjoying it very much!!

To Gàmbia!

That's it, my friends, I'm going to Gàmbia (a small country inside Senegal) this afternoon. I explained this here one month ago or sth like that and now, today, finally, is the day :D.

As Stefano said, this is the wonderful experience after erasmus, but a very different one. But I'm sure it will be great as well.

I will try to write in my blog from there, but the internet connection is quite poor. Will see!

Escriviu-me, amics!!


Petons and kisses (which is actually the same xD),

Quim.

I come back the 29th (yes!) of february!

Freak-nostàlgia

Dia consolera (però de les de veritat) a ca els perez-riera. Super nintendos (sí sí, dos, doncs la primera es va mig espatllar i el meu germà en va aconseguir una de nova, i això va ser l'espurna que va il·luminar el dia xDD) i master system van sortir de l'armari i ens van amanitzar la tarda. Aquí un vídeo i una foto de l'efemèride. S'accepten molt gratament propostes de campionats, consoles-timbes, etc.. a qualsevol joc de SNES/supernintendo. Qui no s'havia viciat el mario world, al mario kart o als del mickey mouse? Per no dir les partides a l'street fighter, l'interminable (i repetitiu, doncs 3 vides no donen per gaire) alex kidd de la master o les partides de 4 jugadors amb només dos mandos del micromachines de la super. Aix.....
Ja posats diré que es busca el joc del bomberman per Super Nintendo. Aviam si algú el pots aconseguir!!!



Salut!

Dues de calentes..

I no ho dic pas per les bessones sueques que van caure ahir la nit xDD (xtttt, això de fantasma només m'ho puc dir jo mateix)

Ho dic per dues coses de les que estic molt content! (ja sabeu allò de "una de freda i una de calenta")

Una és aquesta:


Helloween - Gambling with the Devil (2007) és increïble, una delicia pels amans del power metal més pur (a que no coneixíeu aquesta faceta meva?). Qui s'ho podia esperar d'una banda tan veterana com aquesta? Els creadors del power metal semblava que anessin a la baixa, però no!
Amb pràcticament totes les cançons mereixent-se un notable com a mínim, les primeres 6 són un festival. Així no fa tan mal els 38€ pagats per l'entrada del concert amb Gamma-ray, banda molt semblant a Helloween, que he seguit més però que ha afluixat amb l'últim disc, Land of the Free II.
En fi, si voleu conèixer què és el Power Metal, aquest és el vostre disc.
Si esteu espantats amb aquest post, no patiu, no sóc el típic que va vestit de negre concert de heavy. Sóc el típic que va de colors, com pugui anar un dia qualsevol, als concerts de heavy. En som dos o tres d'aquests a cada concert xDD.



La segona és la millor, és l'experiència de l'any, del 2008, i té un nom: Àfrica. Més concretament, projecte de cooperació d'un mes a Gàmbia.











Ja tinc els bitllets en paper. I m'hi acompanya en Dani, un noi que vaig conèixer a Gent (Bèlgica) d'erasmus. I sort que li vaig dir que sempre havia volgut fer un projecte de cooperació, especialment a l'Àfrica, pq gràcies a aquesta conversa va pensar en mi quan els hi va fallar l'altre membre del projecte.
En fi, estic feliç i il·lusionat, tot i que sé que també serà dur. Però aprendre taaaaaaaantes coses. Serà l'experiència de l'any :D. Tan de bo en pogués haver una com aquesta cada any. Però llavors ja no seria el mateix, no?


Salut i no us deixeu endur pel consumisme aquestes festes, sisplau.